LA IL·LUSIÓ D’UNA VIDA · Jerín Vallcaneras Vicens

- 159 - ja no en queden, ara diuen que “qui la fa la paga” si et perdona hauràs recollit les plomes i si tornau fer amistat, el gall cantarà. En Benet carregat de por va fer el que li havia aconsellat el mag. Arribà a ca n’Adrià, anava a agenollar-se i n’Adrià no li va permetre. Després en les llàgrimes que li caien el va abraçar i li demanà que el perdonàs, que ell no s’adonava del que feia i havia pagat molt car el mal que li va fer. N’Adrià que l’havia estimat sempre, es va emocionar i si, el perdonà. Així que podem dir que les plomes varen ser recollides, després li demanà si tenia feina, li contestà que no, que des de que ell va tancar no n’havia trovada, el tornà col·locar però a una sucursal, enfora d’ell, ja no va ser el seu home de confiança ni el seu amic. Diuen que “si una corda es romp i l’uneixen amb un nus ja no és sencera” aquí podem sentir que el gall va tornar cantar, però en manco força i enfora del seu galliner. Recordau que les mentides és una falta lletja, que ningú es fia d’un embusteró, ja veis que per enveja les mentides d’en Benet es convertiren en calúmnies que feren molt de mal a n’Adrià, i si aquest no hagués estat tan bona persona el gall d’en Benet encara no cantaria.