LA IL·LUSIÓ D’UNA VIDA · Jerín Vallcaneras Vicens

- 162 - E En un poble enfora vivia una família, eren el pare, la mare i dos fillets, en Tomás i n’Andreu de vuit anys, eren bessons, poc més o menys estaven bé, el pare tenia un treball que guanyava un bon sou, era suficient per viure, la mare cuidava la casa, els nens anaven a escola, feien el mateix curs, eren intel·ligents i aplicats, a més de les asignatures que les corresponien tenien com a opcional “cant i dansa” i també les feien, eren admirats pels seus professors i per molts dels seus companys, pareixia que tot anava bé, però, un dia van jugar amb tanta traïció que aquell matrimoni tan avengut, va sortir per un treball amb tanta mala sort que el vehicle que ells empraven es va encendre i d’ells just en quedà la cendra. Quin esglai per aquells dos infants ! Que farien?.. Els veïns els ajudaren els primers dies, però després els digueren que ells tenien casa seva i que havien d’aprendre a viure sols. Així ho feren, gastaven dels diners que havien estalviat els seus pares, però no en guanyaven cap, i es diu “ que allà on en lleven i no n’hi posen aviat no n’hi ha.” Pobres nens! Varen haver de deixar d’anar a escola, d’anar a comprar i per no pagar els tributs els van desallotjar de la seva casa. Plorant a llàgrima viva anaven a demanar favor pel seu poble, però ningú els va escoltar, hi va haver qui els va dir malgastadors, vagos! Cercau feina que si en voleu fer en trovareu, anau per les possessions i allà de porquerets o per recollir els fruits dels arbres almenys vos mantindran, s’han d’haver acabat els senyorets, així els acomiadaven. Tornaren a casa seva, recolliren unes quantes cosetes de valor sentimental, com eren els retrats dels seus pares i altres que ells creien d’un valor que no tenien. Entregaren les claus a la Casa de la Vila, s’en anaren per un camí desconegut, ja a mitja fosca van veure un arbre amb molta branca, colocaren les coses que duien Vestigis d’un tassó de llet