LA IL·LUSIÓ D’UNA VIDA · Jerín Vallcaneras Vicens

- 164 - n’Andreu, li contestaren – “Ja fa dies que no han vingut “. I ell els suplicà - “Em podríeu mostrar les notes? Tinc interès en conèixer el seu comportament”. De tot d’una es varen excusar, que eren males de trobar, però tant els va pregar que es veren atrapats i no els quedà més solució que confessar la veritat. Mirau, nosaltres treballam per guanyar un sou, ells ja duien un quans mesos sense pagar la quota, així que els diguerem que pagassin o quedaven fora de l’escola.- Idò em donau les quotes que deuen i no molestaré més. Li tregueren dues, el senyor els va pagar i els digué que s’oblidassen d’ells. Acte seguit va anar a la Casa de la Vila, va reclamar els impostos de la casa on vivien aquells dos nins, va pagar i li entregaren les claus, s’en tornà a la ciutat i va trovar en Tomás i n’Andreu ben vestits i contents, els va dir que anassin amb ell, va ésser a una escola, la millor d’aquella ciutat, va presentar les notes que eren totes ben altes, els contà el que passava amb aquells infants i de bona gana els aceptaren. Aquell senyor els va fer de pare. Tornaren grans tot dos triaren la carrera de missers i també continuaren aprenent cant i dansa, ésser missers per ajudar a la justícia i actors per actuar a beneficència dels nens necessitats. El dia que amb el birret i la capa anaren a rebre els títols de la seva llicenciatura, quan acabava la festa se’ls va acostar els qui llavors tenien pel seu pare i els va entregar les claus de la casa dels seus pares biològics d’on havien hagut de sortir per no tenir ningú que els allargés una mà quan més la necessitaven. Ja amb els títols de missers i d’actors varen ésser molt ben reconeguts en aquella ciutat, tot d’una tingueren feina, però abans volgueren anar a visitar aquella casa en el poble que havia estat casa seva durant la meitat de la seva infancia, la van trobar tal qual l’havien deixada, plena de records dels seus pares. Aquell bon senyor pagava un servei perque la casa i les despeses que hi pogués haver, tot estigués al dia. Ell volia que fossin ells que decidissen la continuació de les seves vides, i d’aquella casa per ells tan estimada. Recolliren records dels seus pares i tornaren a la ciutat allà entre tots pensaren com fer-la reviure, ells no volien deixar aquell home que tan bé els havia fet, es sentien els seus fills i proposaren fer-hi unes obres i fundar-hi una residència per infants abandonats o maltractats. En molt poc temps es va contruir, va tenir molt d’èxit, allà es donava una bona educació, ja no es veien infants mal vestits perduts pels carrers.