EMPREMTA

4 Cada època té els seus signes apocalíptics. Són inherents a la nostra condició de mortals. El tribut que hem de pagar per l'egoisme, pel verí de l'orgull i per una malaptesa congènita són aquestes amenaces que planen sobre les nostres vides, i que tenen tendència a materialitzar-se. Quasi bé no és possible escoltar els informatius sense quedar consternats pels estralls que sacsegen a diari la geografia del planeta. Els pitjors no són les catàstrofes naturals. El mal més destructor sol anar a néixer a les tenebres del fanatisme i de la miserable ambició dels poderosos. Des que el món és el món, els tsunamis de la fam i de la guerra no han deixat de flagel·lar les platges de la indefensió humana. Mils d'anys després, en plena expansió tecnològica, no hem estat capaços d'esmenar els errors que portaren a l'extinció les primeres societats històriques del Creixent Fèrtil. La mateixa condemna davall els mateixos cels. Així i tot, la realitat és polièdrica. Ningú no té arguments per explicar l'abisme que separa la nit de l'opulència de la nit de la indigència. Mentre n'hi ha que desdejunen amb diamants sobre la gespa de jardins sumptuosos, molts de llocs de la terra encara “viuen de poc pa i de clar de lluna” com aquella Lusitània a què feia referència la gran poetessa de Porto, Sophia de Mello. L'orgullosa societat del benestar ha estat edificada sobre la violència i una munió de víctimes. Ben sovint sembla que els déus juguen a daus amb les seves criatures, tal com pensaven els clàssics. Fet i fet, les conseqüències són atabaladores. Però més per a uns que per als altres. Perquè alguns ens hauríem de considerar afortunats. Tot i que, a vegades, no n'acabam de tenir consciència fins que qualcú com Javier Viguera ens ho ve a fer veure. Després de guanyar-se un nom en els ambients dels audiovisuals i del disseny publicitari de Barcelona, Javier Viguera s'havia cansat una mica del excessos, de les martingales i dels cels empobrits de la gran ciutat. Un bon dia, viatjà a Mallorca i s'enamorà d'aquesta illa, on pogué contemplar postes de sol d'una dolçor tan perfecta com la de la fruita estiuenca i vestigis d'èpoques remotes més autèntiques i menys donades al desfici. No m'ha explicat perquè optà per quedar-se a viure i a treballar a Santanyí. Tampoc no calia. En un llenguatge que no pot resultar més eloqüent ni més colpidor, les imatges de la seva càmera parlen per ell a “Empremta”. E M P R E M T A o l a f o r ç a d e l l l e n g u a t g e d e j a v i e r v i g u e r a