EMPREMTA

5 Amb una quarantena de fotos reunides sota aquest títol, Javier Viguera ens comunica una munió de sentiments i de conviccions que, al final, no són més que arguments a favor d'una col·lectivitat i de certes formes de vida. Una manera de mostrar-se agraït pel fet de poder tenir el seu estudi envoltat de carrers hospitalaris, on els ecos del dolor que genera l'ordre establert arriben apaivagats pel cant dels ocells i per les expressions efusives amb què es saluden les dones i els homes que van de les seves cabòries o vénen del mercat. De carrers amb gent cordial i identificable, que, baldament pensi en termes d'interessos, no ha perdut del tot la dignitat ni el sentit ètic de l'existència. D'alguna forma, la càmera de Javier Viguera no pot evitar de mitificar aquesta gent, a la qual considera rica en possibles i en disponibilitat. “Empremta” ve a ser això i un cant a l'esperança. Tot expressat, en un estil directe i gens retòric, a través de retrats en què s'endevina una mena de diàleg entre representants de les generacions més joves i representants de les generacions més adultes. El tema que dóna dimensió unitària a la sèrie és el de les labors i els oficis, que podrien simbolitzar perfectament la saviesa acumulada al llarg de segles de lluita diària. O també la memòria col·lectiva o qualsevol cosa que tengui relació amb la identitat. Cada fotografia ve a ser com un punt d'encontre entre el millor del passat i les perspectives de futur. Petits i grans del terme de Santanyí convertits en protagonistes d'algun pacte sagrat, que es recolza en la força de l'amor i vol ser una garantia de supervivència. Basta anar passant els fulls de la bella edició d'aquest llibre per entendre el missatge. Javier Viguera li dóna credibilitat per mitjà d'unes imatges que no poden resultar més vitals ni més artístiques. Algunes fotografies d'“Empremta” m'han duit a evocar els ambients polifònics dels llenços de Velázquez, els blancs eterns de Zurbarán, els difícils clarobscurs de Caravaggio, les atmosferes inimitables de Rembrandt, els llampecs genials de Picasso, les siluetes dels àngels de Murillo. No hi manquen escenaris intimistes com els de l'escola flamenca; ni expressions pròpies dels cèsars i els pontífexs que immortalitzaren els millors pinzells de la història de la pintura. Cada època té els seus signes apocalíptics. En uns moments d'involució en què l'amenaça d'extermini dels valors morals i espirituals ja supera l'amenaça d'extermini del medi ambient, és d'agrair el discurs encoratjador que es desprèn d'aquestes fotografies de Javier Viguera. Són un prodigi de tècnica i un prodigi de sensibilitat. Antoni Vidal Ferrando