SANTANYÍ a través de la Història, el Paisatge i la Paraula

151 La pedra de Santanyí La blancor del subsòl, el pedreny, per als santanyiners, és, a més de tot un símbol, una de les bases en les quals deixam descansar els orgulls que poden rebre el qualificatiu de sans. Des de l’òptica subdialectal, la pedra de Santanyí és sempre pedra de Santanyí, independentment de la seva provinença geogràfica i el marès és tota una altra cosa, però no és pedra. Entre i entre, tenim el marès des Baladrar, que segella en el Cementeri Vell, el nostre jaç definitiu en forma de lloses soterrades. Quan algú de fora terme parla del marès de Santanyí (i no és la nostra intenció posar setge a la legitimitat del substantiu forà), aquí entenem que ens xerra de materials extrets de les pedreres de ran de mar, temps enrere, perquè ara reposen inactives, mudes de tocs d’escoda i renou de perpals. La pedra de Santanyí ha estat utilitzada aquí des d’èpoques remotes. Se’n troben objectes treballats per l’home talaiòtic i poc abans de l’arribada dels romans era òptima per a la fabricació de motles per fondre metall. Els romans en feren les urnes en què depositaven les cendres dels morts i és forçós que també se’n servissin els àrabs per a qualsevulla finalitat. A l’edat mitjana, s’exportà a molts de llocs. Acompanyà l’expansió catalana per la Mediterrània i arribà, amb Guillem Sagrera, a l’època d’Alfons el Magnànim, fins al Castell Nou de Nàpols. És present a la seu i a la llonja de Mallorca, a Barcelona i a Perpinyà, en el Palau dels Reis de Mallorca. Amb materials procedents de les Pedreres Grans, i qui sap si també del Clos des Rector, es féu l’Església Gran de la població. Sota les cases de la vila, segueix present, encara que no per tot arreu. Gairebé dels nostres dies n’és l’escombratge del Carrer de Jaume II. De bracet, van l’activitat de l’extracció i el lèxic privatiu: aquí parlam de pedreny fi, pedreny randat, pedreny favat, pedra borda, pedra vidrienca, pedra coixa, pedra anques de dona, pèls blancs, pèls de magrana, pedra que sona o canta, llenegades, girades, arrabassades, entre d’altres coses relacionades amb els trencadors. Històricament, el pedreny ha tornat casa, torre, paret, barraca de roter, portal, finestra, cavalcador, fermadora, cornisa, estrella mostrejada, pica i, fins i tot, molí i carretó de batre, per més que no sigui gaire idònia per als dos darrers usos. Com altres matèries pètries, està tan identificada amb la terra que, en parlar-ne, podem ometre el genèric pedra i basta el nom de la població, adaptat a nom comú, per anomenar-la, sense possibilitat d’incomprensió: «això és santanyí, no és marès».