LA IL·LUSIÓ D’UNA VIDA · Jerín Vallcaneras Vicens

- 157 - No sabia si havia entrat una mala època o si els clients per alguna raó que no comprenia deixaren en sec d’anar a comprar i es va veure obligat acomiadar treballadors amb molta pena i a tancar, els digué, si puc tornar obrir, si no estau col·locats a un altre lloc, jo us tornaré a cridar, tots es van anar molt trists, tots manco en Benet que no perdé les rialles ni les bromes. Passats pocs dies, un dels treballadors el cridà i li contà, -“ Saps que el culpable de la caiguda del teu negoci és en Benet?” - “No et fiis d’ell que l’enveja se’l menja, ho he sabut perque va anar per les cases dels teus clients i entre ells va venir a casa meva, el va rebre la meva dona i li digué que no compràs més els teus productes que tot era falsificat, que compres gènere barat i tal vegada caducat, que fas mescla i canvies les etiquetes per fer creure que són marques bones. Així que ja saps de qui t’has de fiar”. N’Adrià es dugué les mans al cap i exclamà: -“ Però jo que li he fet? Si sempre en tot el que he pogut he ajudat!”. I li contestà aquell bon home: - “Ja ho veus això són les gràcies! Com te dit al principi l’enveja li guanya i no pot soportar que li sigues superior, ja fa estona que m’he adonat.” En vista dels esdeveniments n’Adrià quan va estar preparat per tornar envestir en lloc d’obrir el seu negoci va cercar feina i molt aviat en va trobar, un lloc parescut en el seu, que s’acabava d’inaugurar, quan el veren tan espavilat, tan deixondit de cop i volta l’aceptaren, ja treballant en aquella nova empresa es va adonar que feien falta operaris i va sol·licitar si ell en podia treure de l’atur que així el negoci rendiria més, li afirmaren, li concediren que dugués els qui fes falta, va anar a cridar els homes que ell havia hagut d’acomiadar i, d’un en un els col·locà a tots, menys a n’en Benet, ell no volia saber on estava girat. Varen eixamplar el negoci, varen fundar sucursals i n’Adrià sempre al cap de tot. Passà un temps, en Benet sense feina, perdent el temps miserablement, un dia va tenir el cap més clar i es va recordar del seu amic i el mal que li havia ocasionat, va sentir ganes de rectificar, però com? I li vingué l’idea d’anar a un mag molt sabi a demanar-li consell, li digué, era el meu amic, sempre em va cuidar, però era molt superior i jo volia que fossim iguals, no ho vaig fer per mal, però sense pensar-ho