LA IL·LUSIÓ D’UNA VIDA · Jerín Vallcaneras Vicens

- 158 - ni vaig fer molt, i li contà tota la paranoia que havia armada. El mag el va mirar i li va dir: -“ Tu saps el que és enveja?” La cosa més bona de la vida, és cadascun saber-se conformar amb la sort que li ha tocat. “Ala idò contem aquesta muntanya de mentides, posant tantes calúmnies a una persona que estimaves que tan sols et feia el bé, que has aconseguit”? I ell li va contestar: -“No, no he conseguit res, jo no ho feia per fer-li mal, en aquells moments tenia el cap ofuscat i no veia més enllà del sou que ell es portava, mentre que jo sempre havia de quedar per darrera, el vaig destruir, però ell ha tornat a aixecar el cap i tot li va vent en popa, al contrari que a mi que vaig quedar sense feina i encara ningú em vol donar.” -“Donç anem a veure si trobam una solució, tens un gall que el puguis matar?” -“Si.”- li contestà -“Idò matel, plomel i guarda’l, posa les plomes a dins un sac i tan prest com puguis vesten pels carrers, camins, carreteres, i una grapada aquí i un altra allà ves escampant les plomes per tot, quan les tinguis ben repartides torna venir aquí que t’ hauré de manar més coses.” Així, ho va fer, i quan es va pensar estar absolt, va tornar a veure el mag. - Com t’ha anat?- li pregunta. - Molt bé, feia un orejol que les en duia totes a l’aire - Be, idò, ara ja tens la part més fácil feta, ara et vénen les difícils, torna a agafar el sac i ves pels mateixos llocs per on has escampat les plomes i torna les a recollir a totes, posa-les dins el sac i vine altra vegada aquí. - Però senyor, si això és impossible! - Encara n’hi ha més dificils, els has de incrustar el gall, el gall ha de tornar viure, ha de tornar a cantar com si res hagués passat. - Jo em rendesc, tot això no és capaç de fer-ho ningú. - Ah… et rendeixes? No et rendires per llevar l’honra al teu amic, que va ésser el mateix que ara escampar les plomes, i tu vols el perdó, amb tot el mal que li has fet? Jo l’únic que et puc aconsellar, és que fassis com el fill pròdig, que vagis a ca n’Adrià, t’agenollis als seus peus, li demanis perdó, li dius que aquells dies estaves boig, que no sabies el que feies, però que t’has penedit molt. Si n’Adrià és com aquell pare, et perdonarà, però jo no et puc confirmar res perque homes d’aquests