Grup de Teatre de Biniamar

- 82 - 40 ANYS DE COMÈDIA A BINIAMAR L’època barroca destaca més pels espais que per les obres. Les sales de representació són les més modernes d’Europa i permeten que els espectadors gaudeixin d’efectes especials i de complexes maquinàries. (França segle XVII) El teatre neoclàssic parteix del moviment intel·lectual de formes i temes derivats del classicisme hel·lènic, però amb un sentit crític i racional molt aguditzat, tant en la comèdia com en la tragèdia (França, segle XVIII). Molière és el màxim representant del teatre neoclàssic. Actor i comediògraf especialitzat a dotar d’humanitat i convertir en personatges teatrals rols caricaturitzats de metges ampul·losos, avars, hipòcrites i altres misèries humanes. El metge a garrotades, L’avar, Tartuf, El misantrop són algunes de les seves peces (París, 1622-1673). La superstició més coneguda del món del teatre és rebutjar el color groc en el vestuari, perquè Molière va morir en escena durant la representació d’ El malalt imaginari vestit amb aquest color. Europa al segle XVIII. El Romanticisme. L’amor impossible, la llibertat dels sentiments i la idealització de l’amor són els aspectes més destacats del Romanticisme. Schiller, amb els temes, i Goethe, amb els personatges, són els autors més destacats d’un període on l’efectisme escènic posa el públic a la butxaca. (Alemanya, segle XVIII). Apareix Don Juan Tenorio com a mite del seductor capaç de redimir amb amor la seva condició de burlador i, fins i tot, d’aconseguir el perdó diví. (Espanya, S. XVIII) Segle XIX. El naturalisme basa tot l’espectacle en aquest terme apreciat amb la forma d’actuar dels actors, els decorats i el text. André Antoine es converteix en el primer director de teatre de la història i creador d’aquest estil. El gènere de la comèdia resulta potenciat per Bernard Shaw i Oscar Wilde, creadors de diàlegs brillants i situacions enginyoses, mestres de la sàtira i l’humor fi, (Anglaterra, S.XX) . L’àmbit teatral necessita afirmar-se davant la competència que suposa, primer, el cinema i, després, la televisió. Neix el desig d’experimentar noves formes teatrals i escoles d’art dramàtic que formen els actors, com Stanislavski, determinant dins el teatre contemporani per la seva aportació de sensibilitat a l’auster naturalisme. Comença la provocació com a moviment teatral, amb Brecht al capdavant d’uns muntatges que rompen les estructures establertes, fins al punt d’esborrar els límits existents entre actors i pùblic. El moviment avantguardista abraça el dadaisme, el surrealisme i l’absurd com a corrents teatrals contemporanis. Cada dècada té el seu moviment primordial. QUADERN DE TEATRE. Pere J. Mascaró Perelló. Al teatre antic, màscares i caretes, la locució era primordial. Un cor narrava, contava la història amb una oratòria molt carregada i un llenguatge selectiu i solemne.