Grup de Teatre de Biniamar

- 86 - 40 ANYS DE COMÈDIA A BINIAMAR moments d’angúnia que patia l’illa -fam, privacions, estraperlo, contraban- la majoria de les quals gaudiren de la complaença no solament del públic de Ciutat, sinó que també, i molt fortament, del de la part forana. Una de les causes més diferenciades d’aquest nou caire teatral, del teatre regional, fou l’ús del dialecte mallorquí. Antoni Pons Sastre. “Joan Mª. Palma”. JOAN MAS. Autor Teatral. Premi Sant Jordi 1980 Un bon sainetista sentimental. Excel·lent retratista de tipus illencs i bon constructor de comèdies. Ofereix sempre una pintura amable de la gent que l’envolta. El teatre de Joan Mas no és un teatre pretensiós. Vet aquí el secret de l’acceptació popular i de la seva persistència. Els seus personatges, sempre de carn i os, a vegades arriben al sarcasme, però sempre tractats a “la mallorquina”, riquíssims de matisos i no tan fàcils d’interpretar. X. Llorens i Matas. EL TEATRE DE JOAN MAS Quan jo era petita esperava amb ansietat que arribàs el mes de juny, perquè la darrera setmana eren les festes del poble on jo vivia aleshores, Deià, i aquells dies ens portaven gairebé l’única representació teatral de l’any, molt sovint una obra d’en Joan Mas. El cadafal de fusta es muntava a una de les places del poble, i tothom, vells i joves, hi comparexien per a veure l’espectacle. Era una vetlada de rialles i bon humor. Tot allò que s’esdevenia damunt el cadafal eren escenes reals de la vida pagesa en un poble de muntanya, a vegades una mica grotesques i a estones sentimentals, però sempre curulles de bonhomia i amb personatges molt divertits, la majoria dels quals eren retrats consumats de persones que escoltaven l’obra. Alguns jovenets amb ínfules progressistes, es burlaven una mica d’allò que ells consideraven una Mallorca ja esvaïda i superada, i els nins, congregats a les primeres files, celabraven sobretot les expressions una mica grolleres. De gent gran, n’hi havia de dues castes; uns que sempre reien de gust pel sol fet d’identificar se amb la manera de ser dels protagonistes de la comèdia, i els altres -infal·liblement els més pretensiosos del poble- que ja no feien tan bona cara i l’endemà s’abstendrien de comentar la representació. Jo era filla d’estrangers residents i l’espectacle sempre me resultava divertidissim; me’n feia llepadits d’identificar els personatges i m’encantava l’humor del autor. Els primers, perquè eren autèntics i s’expressaven amb una gràcia no gens recercada. Aleshores Deià ja era una comunitat de mallorquins i d’estrangers, i en Joan Mas ens mostrava amb molt d’enteniment els petits conflictes entre aquells dos mons, els contrastos i les similituds.