Grup de Teatre de Biniamar

- 92 - 40 ANYS DE COMÈDIA A BINIAMAR LLIBRET DEL DIRECTOR El perquè del Teatre a Biniamar LA GRAN PASSA DINS L’EVOLUCIÓ DEL PENSAMENT, LA CARACTERÍSTICA ÚNICA DEL LLENGUATGE QUE VA FER A L’”HOMO SAPIENS” DIFERENT I CAPDAVANTER EN EL MÓN DEL CONEIXEMENT FOU I ÉS LA CAPACITAT D’ABSTRACCIÓ. TRANSMETRE INFORMACIÓ DAMUNT COSES QUE NO EXISTEIXEN EN ABSOLUT, LLEGENDES, MITES, DÉUS I RELIGIONS. CONTAR HISTÒRIES FICTÍCIES. VET AQUÍ LA REL DEL TEATRE. La ficció ens permet, no sols imaginar coses, sinó també fer-ho de manera col·lectiva. Aquests mites i llegendes contats a molts donen la possibilitat d’unió de sentiments de cooperació. Qualsevol cooperació humana a gran escala està establerta damunt mites comuns que sols existeixen dins la imaginació col·lectiva de la gent. A aquest fet l’anomenam Cultura. La teatralització d’aquests mites despertava sentiments que ajudaven a creure i fer- se seu el mite. El poble aprenia més per la vista que per la lectura. Entrava més el missatge pel registre emocional que per l’intel·lectual. El teatre com a instrument cultural ha seguit lligat a l’home, al món i la bolla al llarg dels segles. A començaments dels anys 60, Biniamar era prou diferent al que avui coneixem. Els del “Boom dels 60” entràrem en “Los planes de desarrollo”. Tot per avenir. A Biniamar només teníem la costura, les monges, l’escola, el mestre, l’Església, el vicari i la ràdio. Prest arribarien la televisió, les geleres, els fogons, cuines de gas i les ambicions. Al nostre poble, tot estava pensat, creat i controlat per l’Església (monges i vicari). La veritat és que tampoc hi havìa ningú més capacitat per aquestes coses. L’educació, l’ensenyança, l’adoctrinament cristià, la cultura cristiana, des de sempre, s’ha basat en representacions, dramatitzacions i litúrgies -teatre- que enfortien i estimulaven una profunda religiositat. La meva infantesa va lligada a protocol rera protocol: actes, representacions preparades curosament a fi de despertar l’emotivitat. Són gestos, interpretacions que, creguis o no creguis, reconforten. A vegades, simplement, perquè és el mateix gest que molts feren abans, plens de fe, esperança i devoció. Allò que un ha après de petit, ja no hi ha manera de llevar-s’ho del damunt. Seguint la pauta traçada, als 3 anys, els nins i nines anàvem a costura. Les monges ens educaven, ens ensenyaven a llegir i escriure i a aprendre les oracions. Als 6 anys, si sabies les oracions, combregaves, rebies un dels 7 sagraments. La primera gran representació conscient de la nostra vida. Un gran protocol, una gran festa. Érem els protagonistes, els primers actors, vestits de blanc. De capità general o mariners, uns, i de verges o princeses, les