Grup de Teatre de Biniamar

- 93 - 40 ANYS DE COMÈDIA A BINIAMAR altres. Fèiem la processó, ens assèiem als primers bancs de l’església. Tot ben endiumenjat i rebíem la primera comunió. Una vegada havíem combregat, convidats cap a casa, festa i refresc, servien per adreçar els vincles fraternals. La poesia que havíem après feia de cloenda a l’acte, farcit d’obsequis i regals. Als 7 anys, just haver combregat, passàvem a l’escola, on, a més d’aprendre a fer comptes i estudiar “lengua española”, apreníem de tot cor el nacional-catolicismo. Un al·lot espavilat amb ganes de conèixer i aprendre s’apuntava a tot. Aleshores, a Biniamar, l’Església, el Vicari, Don Manolo ho eren tot. Vet aquí que em vaig fer escolanet. Vaig entrar de ple al món de les litúrgies, actes i representacions: ciris i encens, sotanes i ruquets, gestos i expressions. misses i funerals, enterraments i extremuncions, rosaris i lletanies. Mes de Maria, Nadal amb sibil·la, àngel i sermó. Pasqua amb ciris, caraputxes i processons. Santa Tecla amb vespres i Ofici Major… I no acaba aquí la cosa, Don Manolo, el vicari, sortosament, no només es cuidava de la part religiosa del poble. Llavors, la presència de l’Església a Mallorca no es pot deslligar del compromís social. La seva obra social i educativa, com també, el compromís amb el món obrer, els drets humans, la justícia i la pau. Així, Don Manolo va obrir l’Església Nova per poder jugar a fútbol, “balón” inclós. La vicaria es va convertir en la biblioteca per al jovent, tebeos i Vidas ejemplares a l’abast de tots. Organitzà concursos i excursions, va muntar una productora de cine local, “Paravall films”, amb pel·lícules de 8mm. on els biniamers i biniameres n’eren actors i estrelles. També, molt sovint, s’havia de fer càrrec de greus problemes socials que podia tenir el poble. Don Manolo tenia un pes inqüestionable al poble. Per a mi, era el Director, l’actor, l’estrella. Jo volia esser com Don Manolo. Aleshores passaven moltes coses que semblaven tan llunyanes d’aquesta illa. Tan llunyanes dels problemes quotidians del poble. Una altra vida devìa ser posible. Una vida on pogués conèixer món. Als 10 anys vaig entrar al Seminari. L’octubre de 1966 vaig ingressar intern, al Seminari Diocesà de Mallorca, al Vivero, Palma. (Hí vaig fer els 6 anys de batxillerat). Un cop dins, la sort del moment, les ganes d’enganxar- me culturalment a un nou món per agafar el fil de la vida, sortosament sense tanta recatòlica. Varen ser moments molt atractius, fent allò que creus que has de fer, però que topen amb l’enyorança cap allò que has deixat, allò que te fa bategar els polsos: la mare i el poble. La por, el dubte de desmamar-me massa prest, són fets que marquen de per vida. Cal perdre passes i anar lluny. N’estic ben segur que aquesta llunyania, per a mi, en marcá Biniamar per sempre. Ens havien educat en una religió en què les principals virtuts eren la paciència i el conformisme, i en la creença que hem vingut a aquest món per sofrir, i que la recompensa la tendrem quan morirem. La generació de la dècada dels 50-60 del segle passat seria el futur en què es produiria el canvi, en què el pensament crític i reflexiu s’obriria pas per damunt la religió i la superstició. Una generació única que ha bregat entre dos segles. Ha marcat un abans i un després. Ha viscut i presenciat, com mai ningú no ho ha fet, el gran canvi cultural, tècnic, social i polític que transformà Mallorca, Espanya i el món.