Grup de Teatre de Biniamar

- 94 - 40 ANYS DE COMÈDIA A BINIAMAR Com sempre, l’affaire cultural és l’eina més útil per canviar el món: Llibertat d’expressió, la Premsa; la ràdio i la televisió, el boom de la música disco, la cançó protesta, cantautors -Serrat, Raimon, amb L’estaca-, òpera rock, macrorecitals. El cinema, grans produccions americanes, cinema europeu, Arte y ensayo. Cinefòrum. Teatre, teatre avantguardista, teatre regional, costums i tradicions en llengua vernacla. Desterro de la censura. El destape. Dins aquesta moguda, amb aquest guirigall, com es diu, em vaig fer un home. Vaig estudiar el batxillerat superior a Palma, vaig fer COU a l’institut d’Inca i vaig aconseguir un títol universitari com a Tècnic Superior de Relacions Públiques. Tot amarat, educació i cultura, per mostrar l’orgull de ser qui som. Aleshores, érem joves que anàvem agombolats pel ritme del temps -Concili Vaticà II. Maig del 68. Primavera de Praga, Guerra freda. Moviment hippie. Vietnam. JF Kennedy. (Lo que tu pots fer..). Martin Luther King. (Amb els seus somnis). Gandhi i el pacifisme. Boom turístic. Apol·lo XI. Democràcia. Autonomies. Societat del benestar-, joves traginant els núvols de la utopia, disposats a trobar camins nous que ens portassin cap a una nova vida, mentre la vida continua, amb fets, paraules i somnis, batec a batec. Ara que tinc vint anys Ara que encara tinc força i no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang… Les ànsies de fer, No deixar mai de somiar. Conviure, compartir, viure són verbs que es conjuguen al carrer trempats amb sensibilitat i compromís i, per damunt de tot, Passió. Vet aquí el meu bagatge de jove inquiet, marcat per petjades de fonda humanitat. Moltes vegades -ni tan sols ens en temem- sembla que les circumstàncies de la vida, tot aquest caliportal, ens fan enfora de les nostres arrels. Valgui dir que si algú em rebostejàs l’ànima, m’hi jug messions que veuria Biniamar sempre present en un racó de la meva memòria. Us he de contar que qui m’enganxà definitivament a Biniamar fou un altre capellà. Més tard seria el primer Rector del poble. I no fou per la seva condició religiosa. Més aviat per qüestions socioculturals. Per fer poble, en Santiago Cortès, el Rector, sabia com fer-ho. Arreplegà jovent, i no tan joves, i ens va fer sentir biniamers. Era un personatge. Un animador cultural, com es diu ara. Un Rector per qui, la tasca social era tan o més important que la religiosa, sense deixar-la de banda. Ben mirat, era allò que aquell poble orfe, Biniamar, necessitava. Ens va animar a tots per tirar envant. Formàrem un grup de joves i al·lotes amb la finalitat d’organitzar activitats i fomentar la participació ciutadana, així com també, vetlar pels interessos del poble. A en Santiago, el Rector, li arribà l’hora de partir. Coses que passen. El fet és que Biniamar es trobà cel net i clar, sense rector al poble, sense monges, sense escola, sense metge. Ja no parlem de serveis. Biniamar estava al marge de tot; era la penyora d’un temps i un món esbucat.